Amb motiu del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, conversem amb Xènia Aymerich, cap de l’Àrea de Preparació i Conservació de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i mentora del programa CERCA-REMA. Amb més de quinze anys de trajectòria en un entorn científic altament especialitzat, la Xènia combina la seva tasca al capdavant de l’equip de conservació amb una mirada feminista que ha anat consolidant a través de la mentoria i la formació. Actualment cursa el màster interuniversitari d’Estudis de Dones i Gènere, en el marc del qual acaba de publicar l’article “A la RECERCA del benestar. Posar la vida al centre també en l’acadèmia”, on reflexiona sobre les condicions de treball i els biaixos estructurals que afecten les trajectòries professionals dins del sistema científic. Parlem amb ella per entendre millor aquestes dinàmiques i per explorar com podem construir espais de recerca més justos, sostenibles i centrats en les persones.

Per què té sentit parlar de benestar, cures i lideratge feminista en ciència?

El model acadèmic actual s’ha construït sobre una ficció molt concreta: la del científic com un subjecte plenament disponible, desvinculat de qualsevol necessitat de cura, que pot dedicar-se al 100% a produir perquè algú altre li sosté la vida. Aquesta mirada androcèntrica invisibilitza el treball de cures que fa que la recerca funcioni.

Parlar de benestar i de cures en ciència és, per tant, denunciar el conflicte estructural entre la lògica de l’acumulació —mètriques i hipercompetitivitat— i la lògica del sosteniment de la vida. Per a moltes dones i persones no binàries, això es tradueix en una “triple jornada” (professional, de gestió institucional invisible i de cures) que genera una pressió estructural esgotadora i normalitzada.

A més, el sistema de recerca estableix jerarquies molt marcades entre qui fa ciència i qui la fa possible. El personal de suport a la recerca, sovint feminitzat, queda relegat a una posició de menor reconeixement simbòlic, malgrat ser imprescindible per al funcionament quotidià de les institucions.

En aquest context, el lideratge feminista és una proposta política per transformar les estructures: posar la vida al centre, fer visibles els fonaments androcèntrics sobre els quals s’ha construït el sistema de recerca i avançar cap a institucions més justes, habitables i humanes.

A l’article parles de “posar la vida al centre” i d’“economia feminista de la ruptura”. Com ho explicaries a una nena o adolescent que vol fer ciència?

Li diria que, massa sovint, ens han explicat que fer ciència és com córrer una cursa en solitari, on només compta arribar la primera, publicar més o treballar sense parar. Aquest model, com comento a l’article, mira sobretot la cara ” de la ciència: els resultats, els premis i les mètriques, allò que es pot comptar i comparar.

“Posar la vida al centre” vol dir recordar que darrere de cada projecte de recerca hi ha persones que necessiten descansar, menjar, cuidar i ser cuidades. Vol dir reconèixer la “cara B” de la ciència: totes les tasques de suport, de cures i d’acompanyament emocional que fan possible que la ciència avanci i que, històricament, han recaigut sobretot sobre les dones. Defensar això és dir clarament que no hauries d’haver d’escollir mai entre fer ciència i cuidar-te, o entre la teva vocació i la teva vida.

Quan parlem d’“economia feminista de la ruptura”, pot sonar molt complicat, però la idea és senzilla i valenta: trencar amb la ficció que una científica és algú que no té límits ni necessitats. Vol dir imaginar una manera de fer recerca basada més en la col·laboració que en la competència ferotge, on ningú no hagi de demostrar constantment que pot amb tot.

A les nenes i adolescents que volen fer ciència els diria: volem que et dediquis a la ciència, però no volem que hagis de ser una heroïna esgotada. Volem centres de recerca que et cuidin, que et permetin créixer com a professional i com a persona, i on sàpigues que no estàs sola, perquè avancem juntes.

Quins exemples concrets de biaixos de gènere o de manca de benestar has vist al llarg dels teus més de quinze anys de carrera en un centre de recerca?

Al llarg d’aquests anys, he comprovat que molts malestars que sovint atribuíem a qüestions personals —com la manca de temps o el cansament— són en realitat conseqüència de biaixos estructurals molt arrelats. Un exemple clar és la persistència del Factor d’Impacte com a mesura de qualitat científica, un sistema aparentment neutre que penalitza trajectòries interrompudes per tasques de cura, que encara assumeixen majoritàriament les dones. A això s’hi afegeix la “triple jornada”: moltes investigadores i professionals de suport carreguen, a més de la seva feina principal, tasques invisibles de gestió i sosteniment dels equips que ningú més vol fer i que rarament són reconegudes. Tot això sosté la recerca i les institucions, però rarament es valora, i genera una manca de benestar estructural insostenible.

També he vist com investigadores acaben marxant perquè el sistema no sap retenir el talent divers. El risc d’abandonament és més alt en dones, no per manca de capacitat, sinó perquè les estructures no consideren trajectòries vitals diverses. A això s’hi suma la síndrome de la impostora, que no és un problema individual de confiança, sinó el resultat d’haver estat educades i socialitzades per ocupar l’espai privat i no pas el públic.

CERCA-REMA, és un programa de mentoria feminista que proporciona eines formatives i pràctiques a les dones del sistema CERCA. L’enfortiment d’una xarxa de dones amb diferents graus d’experiència al món de la recerca té com a resultat la promoció de referents femenins, la transformació dels lideratges, valors i pràctiques en l’àmbit de la recerca. Actualment, hi ha 51 parelles de mentoria: 35 mentores i 51 mentorades.

Per tu, què fa diferent el programa CERCAREMA d’altres programes de mentoria?

El que fa realment diferent CERCA-REMA és el seu enfocament. No demana a les dones i persones no binàries que s’adaptin a un sistema que les esgota, sinó que aspira a transformar-lo. En lloc d’una mentoria tradicional centrada a dirigir o ensenyar, el programa proposa acompanyar i transformar, ajudant les participants a reconèixer i desplegar la seva experiència i capacitat dins el sistema.

La gran acollida del programa evidencia que hi havia un buit real en el benestar de la comunitat científica. Que CERCA-REMA neixi de la Comunitat de Gènere de CERCA reflecteix un esforç col·lectiu i coordinat entre centres, més que una iniciativa individual. Per mi, CERCA-REMA no ofereix solucions superficials, sinó que actua sobre les estructures que perpetuen l’esgotament i les desigualtats, i posa la sostenibilitat de la vida al centre de l’acadèmia.

Què t’ha sorprès més de la teva experiència com a mentora?

Sens dubte, veure com, amb la paraula i l’escolta, es poden generar espais de resistència i transformació. Sovint pensem en la mentoria com una relació vertical, però CERCAREMA demostra que pot ser radicalment diferent: un espai horitzontal on totes aprenem i ens sostenim mútuament.

Actualment, acompanyo dues persones i, tot i que només hem tingut una o dues sessions, hem creat un espai de suport mutu on es dilueixen les jerarquies acadèmiques tradicionals i predomina la relació humana. És el que en l’article anomeno xarxes de sororitat: espais institucionals i segurs on deixem de sentir-nos soles i construïm benestar de manera col·lectiva.

Aquestes sessions no són només “una tasca més” dins de l’agenda, sinó un bàlsam que genera sostenibilitat emocional i fa que el dia a dia a la feina sigui més amable. Com a mentora, no només ofereixo la meva experiència, sinó que també rebo energia i aprenentatges vitals que em sostenen a mi mateixa. En definitiva, m’ha sorprès veure com és de revolucionari simplement acompanyar-nos.

Com hauria de ser, per tu, una cap de grup o una directora de centre que cuida el benestar de l’equip?

Per mi, un lideratge que cuida el benestar de l’equip ha de començar per veure les persones com a éssers humans complets, amb necessitats emocionals i relacionals. Aquest tipus de lideratge requereix generar dinàmiques horitzontals, que no reforcin les jerarquies rígides. No es tracta d’exercir poder segons les dimensions tradicionals masculinitzades, com posició o estatus, sinó de posar en joc experiència, coneixement, intel·ligència emocional i xarxes de suport. La dimensió personal és central: l’autoritat no ve només del títol, sinó de la capacitat d’escoltar, crear confiança i construir un entorn on totes les persones se sentin reconegudes i valorades.

Però liderar així no és fàcil perquè hem crescut sense referents que ho fessin d’aquesta manera. Quan intentes liderar des de la cura, especialment quan els resultats no surten exactament com s’esperava, és molt fàcil convertir-se en la diana de totes les crítiques. Existeix una resistència estructural vinculada al manteniment dels privilegis.

Quines tasques de cura institucional i de treball col·lectiu assumeixes en el teu dia a dia i com creus que s’haurien de reconèixer millor?

En el meu dia a dia, com moltes companyes, assumeixo tasques de cura institucional i de treball col·lectiu que són fonamentals perquè el centre funcioni, però que sovint passen desapercebudes. Es tracta d’activitats que l’acadèmia gairebé dona per fetes, preparar espais i càterings, coordinar actes col·lectius o acollir formadores, alumnes i visitants, assegurant que tot estigui a punt. Són tasques relacionals i de sosteniment que no apareixen en cap mètrica, però sense les quals la recerca seria impossible.

A més, recau sobre les dones i persones no binàries una sobrecàrrega addicional per garantir la paritat en comitès i comissions. Tot i que creiem fermament en la importància d’aquests espais, ser poques fa que participem molt més que els nostres homòlegs homes, sumant aquesta feina invisible a la de recerca i de gestió diària. La participació en comissions hauria de comptar positivament en la trajectòria professional, valorant que és un servei col·lectiu que sosté la institució.

Quin consell donaries a una jova que vol dedicar-se a la ciència, però que no es veu reflectida en els models més tradicionals de “científic” que encara circulen?

Li diria que no intenti adaptar-se a un sistema que l’esgota, sinó que s’atreveixi a portar la seva pròpia mirada a les institucions. Les dones i les persones no binàries no som només “més mans” en una cursa productivista infinita; som subjectes de canvi amb capacitat real de transformar les visions i les perspectives teòriques de la ciència.

Tant si ets investigadora com si treballes en l’àmbit del suport a la recerca, la teva manera d’entendre la col·laboració, les relacions i la gestió emocional és clau perquè la ciència del futur sigui més justa, més plural i més útil per a la societat. El meu consell és clar: si és el que vols, dedica’t a la recerca i reivindica la teva diferència. Precisament aquesta mirada és la que pot enriquir la ciència i contribuir a transformar el sistema.

A la RECERCA del benestar. Posar la vida al centre també en l’acadèmia.
X. Aymerich – Novembre 2025

The post «Posar la vida al centre de la ciència»: Xènia Aymerich reivindica el benestar, les cures i el lideratge feminista als centres CERCA appeared first on CERCA.

El 8 de març, Dia Internacional de les Dones, ens apleguem per reivindicar, més que mai, la força del moviment feminista com a motor de canvi i de transformació social. Celebrem els avenços i reconeixem les lluites guanyades, però també visibilitzem les dificultats persistents en la cerca d’una igualtat real i advertim del perill dels retrocessos davant una onada reaccionària que ja tenim a sobre.

El feminisme com a moviment de totes des de la seva diversitat, ha estat un far d’esperança, creant espais de reflexió i d’acció als nostres pobles i ciutats on cada vegada més persones, es reconeixen com a part d’un gran moviment que lluita per la construcció de societats més justes, equitatives i inclusives.

Aquesta força transformadora ha empoderat les dones, ha trencat barreres i ha establert nous horitzons per a la llibertat i la igualtat. Els avenços normatius i les mobilitzacions col·lectives han estat fonamentals en la construcció d’un món on les veus de les dones es fan escoltar cada cop amb més potència.

Gràcies al moviment feminista s’han aconseguit avenços significatius en els drets sexuals i reproductius, i en els drets laborals. I també s’ha situat el treball de les cures en el centre de l’agenda política i social. Tot i això, encara són molts els reptes globals que hem d’afrontar, com també ho són la bretxa salarial, la precarietat i la feminització de la pobresa, la falta de corresponsabilitat real dels homes en les tasques reproductives i de les cures, la baixa representació de les dones en els consells d’administració, la doble discriminació de les dones racialitzades o les violències masclistes.

Malgrat les dificultats persistents, s’ha aconseguit conquerir espais de poder econòmic, polític i cultural. L’augment de dones que ocupen llocs de lideratge a les institucions, empreses i organitzacions, així com l’aprovació de lleis per a l’equiparació salarial, són signes que aquesta força transformadora continua trencant sostres de vidre i erradicant terres enganxosos.

L’enfocament feminista interseccional ha esdevingut una eina clau en el camí per avançar en l’assoliment de drets socials col·lectius, en el desenvolupament de polítiques públiques que garanteixen els drets de tota la ciutadania i en la construcció d’una societat més equitativa, justa i democràtica.

I no podem oblidar que durant la darrera dècada hem assistit a mobilitzacions contra les violències masclistes que han estat un crit ferm i unitari contra els valors patriarcals, que posen en evidència les violències sexuals i estructurals presents en tots els àmbits de la nostra vida.

Però, malgrat aquests avenços, encara hem de vèncer molts obstacles, desafiaments i resistències per assolir una igualtat real.

No podem ignorar que han sorgit posicions extremistes i reaccionàries que, des de l’antifeminisme, volen desmantellar les conquestes que tant ens han costat. El neomasclisme, un masclisme que s’alia amb la dreta feixista i ultraconservadora i que es disfressa de noves estratègies que se serveixen de les xarxes socials per generar odi i divisió, constitueix una amenaça creixent per als drets de les dones i la nostra llibertat. Aquest nou masclisme té un impacte especialment perniciós entre la gent jove, que necessita més que mai espais d’’empoderament i resistència feminista. De fet, segons els resultats de la segona Enquesta Sociopolítica de 2024 del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), més de la meitat dels homes de 16 a 24 anys està molt o bastant d’acord amb el fet que el moviment feminista ha anat massa lluny.

Arreu del món, especialment en contextos conservadors, el feminisme ha enfrontat una dura ofensiva. Tots els avenços en els drets de les dones es veuen amenaçats per lleis restrictives i per discursos que qüestionen els drets que s’han guanyat.

En molts racons del món, la guerra i el conflicte armat continuen sent la cara més cruenta de la desigualtat i la violència. Les dones palestines, afganeses, sirianes, ucraïneses, i d’altres regions afectades per conflictes bèl·lics no només pateixen la destrucció de les seves terres i comunitats, sinó també una doble opressió: la violència de guerra combinada amb l’opressió patriarcal. A elles, a les seves veus silenciades, a les seves lluites per la supervivència i els seus drets, els donem el nostre suport i els expressem la nostra solidaritat.

Avui, tenim molts motius per fer una crida a continuar treballant per a l’equitat de gènere des de totes les administracions: Govern de la Generalitat, diputacions, consells comarcals i tots els ajuntaments. Sabem que les nostres comunitats són els espais de transformació més propers i des d’on podem construir estratègies creatives, eficients i socials per fer front a aquesta contraofensiva reaccionària. Continuem avançant en el camí de la igualtat, amb el compromís ferm de crear marcs institucionals, socials i polítics feministes arreu del territori que protegeixin els drets de totes les dones i les nenes.

És fonamental teixir aliances entre els col·lectius feministes, de dones, ecologistes, antiracistes i altres organitzacions progressistes per reforçar el poder de les nostres lluites comunes. Aquestes aliances han d’anar acompanyades de propostes i polítiques públiques transformadores. Hem d’unir esforços en la nostra lluita, perquè la igualtat no és només un dret, també és una eina de canvi social per a tot el conjunt de la societat.

Avançarem, no només pel passat que ens ha fet fortes, sinó pel futur que volem construir plegades. Un futur en què l’equitat de gènere sigui una realitat.

Per un futur feminista. Per una societat més lliure i igualitària.

Feministes avui, feministes sempre.

The post Manifest institucional #8M2025 de la Generalitat de Catalunya appeared first on CERCA.

Les dades encara ens recorden la magnitud del repte. Encara que les dones representen el 64% del personal dels centres de recerca, només un 45% dels projectes estan liderats per dones. A més, els grups liderats per dones capten, de mitjana, un 35% menys de recursos per via competitiva que els grups liderats per homes (DREU, 2023). Aquest desequilibri exemplifica el famós «diagrama de tisores», que reflecteix com, malgrat l’accés creixent de les dones a les carreres científiques, els espais de lideratge continuen sent dominats per homes. L’Estratègia d’Igualtat de Gènere en la Ciència (EIGEC) de 2024, però, marca un camí esperançador. Des de les universitats i els centres de recerca es treballa per transformar les estructures organitzatives i convertir, d’aquesta manera, la igualtat de gènere en un compromís real i palpable. Més enllà de declaracions simbòliques, s’han començat a implementar mesures concretes a través dels plans d’igualtat i els protocols, com la promoció de la corresponsabilitat de la cura entre dones i homes, la prevenció, detecció i actuació vers l’assetjament sexual i per raó de sexe, mesures per garantir el lideratge de les dones en els projectes i revertir la segregació vertical i horitzontal de les tasques que encara perpetua la bretxa salarial i, finalment, per introduir la perspectiva de gènere en totes les fases de la recerca perquè els resultats no siguin, tampoc, cecs al gènere.

Aquest esforç ja està donant fruits. Per exemple, en el camp de les ciències de la salut, el percentatge de dones liderant projectes ha crescut del 30% al 50% entre 2021 i 2023 segons les dades que ofereix el Departament de Recerca i Universitats. Aquesta evolució no és casual: és el resultat directe de polítiques pensades per fer front a les barreres invisibles que han frenat les carreres de moltes dones durant massa temps. Tot i això, la resistència al canvi encara és notable. El personal que impulsa aquestes accions des de les comissions d’igualtat dels centres de recerca sovint es troba amb crítiques i incomprensions. Una ciència equitativa i sostenible és una ciència millor, no només perquè garanteix la igualtat d’oportunitats, sinó també perquè enriqueix la investigació amb perspectives diverses i més inclusives. La integració de la perspectiva de gènere en la recerca no és una tasca exclusiva de les dones; és una responsabilitat col·lectiva que homes i dones han d’assumir conjuntament.

El nostre agraïment va per a totes aquelles persones que, amb dedicació i valentia, treballen per fer possible aquest canvi. El camí cap a la igualtat no és fàcil, però és l’únic que garanteix que les futures generacions de científiques puguin dedicar-se plenament al que realment importa: fer avançar el coneixement humà sense llastos ni discriminacions. Que l’11F sigui un recordatori no només del que encara queda per fer, sinó també del que és possible aconseguir quan el compromís amb la igualtat de gènere es converteix en acció.

The post Un pas més cap a una ciència equitativa i sostenible appeared first on CERCA.

Com cada 8 de març, en el Dia Internacional de les Dones, exigim la igualtat de gènere a la universitat i a tots els àmbits.

Des de la Comissió Dones i Ciència del Consell Interuniversitari de Catalunya reivindiquem la necessitat urgent de dur a terme polítiques actives d’eliminació de biaixos de gènere a la universitat i als centres de recerca.

Deixem palès que la representació de les dones disminueix al llarg de la carrera acadèmica, especialment en els llocs de lideratge i en les escales més altes de reconeixement. Tot i que les dones representen un 59% de les persones que actualment es graduen a les universitats catalanes, la presència de les dones decreix considerablement en les posicions de direcció de projectes de recerca o catedràtiques i en els principals llocs de governança de les universitats fins a arribar a un alarmant 12% de rectores. Hem d’eliminar els obstacles evidents i també abordar les barreres subtils i sistèmiques que perpetuen la discriminació de gènere.

És necessari recordar, com indica l’Estratègia d’igualtat de gènere en la ciència, que cal adoptar mesures per tal que la maternitat, la conciliació i les cures no siguin obstacles en les carreres acadèmiques de les dones. La conseqüència de no fer-ho és la reproducció de fortes inequitats de gènere. L’adopció de l’Acord de protecció de la maternitat en el procés d’avaluació de l’activitat investigadora és un pas essencial en aquest camí.

Volem denunciar que les desigualtats s’agreugen encara més fora d’Europa i especialment en entorns en guerra. Així doncs, volem expressar la nostra solidaritat amb les dones que lluiten per defensar els seus drets fonamentals i llibertats públiques, com el dret a l’educació.

Per aconseguir una veritable igualtat de gènere a la universitat i a la societat, cal una voluntat decidida per adoptar i implementar polítiques concretes i efectives.

The post Manifest #8M2024 de la Comissió Dones i Ciència appeared first on CERCA.

Quan al 2013 es va crear la Comissió per a la Diversitat dels centres CERCA no esperàvem pas la ingent tasca que ens hem trobat. La lentitud en l’aplicació de polítiques de gènere a la recerca és comparable a la seva aplicació en altres sectors, fins hi tot major.

De seguida vam veure que calia més implicació, amb accions decidides i concretes que ajudessin a provocar els canvis.

En aquest temps, hem publicat un model de Pla d’Igualtat d’Oportunitats i Gestió de la Diversitat (2014) que ha fet que, a dia d’avui, pràcticament tots els centres CERCA disposin d’un pla de gènere, unitats específiques i polítiques adaptades a les necessitats de les investigadores; Hem promogut que els Comitès Científics Externs es creïn d’una forma més equilibrada; que a les avaluacions periòdiques dels centres es valorin les accions d’equilibri de gènere; que a la selecció de personal s’evitin els biaixos de gènere que porten a menystenir les candidatures de les investigadores (2016).

A partir de 2019, en virtut dels ajuts del Pacto de Estado contra la Violencia de Género, que atorga el Ministeri de la Presidència, Relacions amb les Corts i Igualtat de l’Estat espanyol, hem vingut elaborant un seguit d’eines i accions de formació i conscienciació contra la violència de gènere a l’entorn acadèmic.

Pot ser que a molts us sobti, però en una enquesta feta als centres CERCA l’any passat, on vam incloure una pregunta específica sobre violència de gènere (Heu detectat algun cas des de la implantació de l’últim pla vigent o en els últims cinc anys?), la resposta va ser afirmativa en un 17%. Una xifra que considerem prou alta.

En conseqüència, hem fet formació a les unitats de gènere dels centres en prevenció de les violències masclistes des d’un punt de vista interseccional i preparem una sèrie de campanyes de conscienciació dirigides a tot el personal. El vídeo que presentem és la primera d’aquestes accions, que esperem provoquin reaccions i reflexions. L’hem fet amb la col·laboració de Hilde Janssens, investigadora i especialista en equitat de gènere en la recerca i Mara Dierssen, investigadora principal i membre del Gender Balance Committee del CRG, i membre del comitè de gènere de la I-CERCA.

El sistema CERCA està compromès amb la igualtat de les persones i el màxim respecte a les diferents situacions d’aquestes i esperem que aquest vídeo contribueixi a millorar la situació actual per a persones i institucions de recerca.

Veieu el vídeo sencer

The post De les microagressions a l’assetjament appeared first on CERCA.

The post De les microagressions a l’assetjament appeared first on CERCA.

Aquest vídeo és només la punta d’un iceberg sobre un Programa de dones investigadores als centres de recerca de Catalunya (CERCA) que inclou un Pla d’Igualtat d’Oportunitats i Gestió de la Diversitat (publicat el 2014), que en aquests anys ha generat que avui dia la majoria dels centres CERCA ja disposin i apliquin un Pla de gènere; que els seus Comitès Científics Externs es comencin a plantejar als òrgans de govern de manera més equilibrada; que les avaluacions periòdiques dels centres valorin l’aplicació de les accions d’equilibri de gènere, etc.

L’equilibri de gènere a la recerca no és un caprici de mentalitats progressistes. És el respecte a les científiques que s’han esforçat igual que els homes a desenvolupar recerca ambiciosa i d’alt nivell. I a més, és la garantia que no estem descartant artificialment el talent de les persones per una raó tan absurda com és ser home o ser dona. Per tant, mantenir equilibri de gènere a les institucions científiques permetrà avançar més ràpidament en el coneixement pel fet de tenir millor personal investigador. De fet, de dones a la recerca n’hi ha tantes o més que d’homes. El problema ve perquè a mesura que s’avança en les categories professionals i responsabilitat del personal investigador, les investigadores desapareixen. És a dir, hi ha investigadores predoctorals i postdoctorals, però a les posicions més sènior, i sobretot a les responsabilitats científiques més altes, les dones són rara avis.

Què no s’està fent bé a Catalunya? La lentitud en l’aplicació de les polítiques de gènere a la recerca és igual o major que la seva aplicació en d’altres sectors. Això fa que la normalització de les dones a la recerca no sigui un fet avui, ni possiblement demà. Cal una major implicació de les autoritats i de les institucions de la recerca, amb accions decidides i concretes. I cal que cadascú des de la seva posició tingui la sensibilitat i sobretot la visió per provocar els canvis necessaris per garantir la igualtat en els processos de selecció, i per triar els/les responsables de les institucions de recerca.

Us faig una pregunta: Segur que molts de vosaltres teniu filles que encara estan estudiant. Us agradaria que quan elles finalitzin la seva educació i comencin a integrar-se al món laboral entressin en un laberint de problemes de biaix de gènere que perjudiqui clarament les seves expectatives professionals? La resposta crec que és òbvia. Doncs com a ciutadans, quan votem, quan prenem decisions, quan treballem, … hem d’exigir i fer possible que en els nostres àmbits la normalització de gènere avanci.

Qui sap, potser si haguéssim començat abans Catalunya ja tindria el seu primer Premi Nobel: una dona investigadora?

The post Les dones de la recerca appeared first on CERCA.