La mentora de CERCA-REMA defensa una recerca que cuidi les persones i trenqui amb els privilegis estructurals.

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, conversem amb Xènia Aymerich, cap de l’Àrea de Preparació i Conservació de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i mentora del programa CERCA-REMA. Amb més de quinze anys de trajectòria en un entorn científic altament especialitzat, la Xènia combina la seva tasca al capdavant de l’equip de conservació amb una mirada feminista que ha anat consolidant a través de la mentoria i la formació. Actualment cursa el màster interuniversitari d’Estudis de Dones i Gènere, en el marc del qual acaba de publicar l’article “A la RECERCA del benestar. Posar la vida al centre també en l’acadèmia”, on reflexiona sobre les condicions de treball i els biaixos estructurals que afecten les trajectòries professionals dins del sistema científic. Parlem amb ella per entendre millor aquestes dinàmiques i per explorar com podem construir espais de recerca més justos, sostenibles i centrats en les persones.

Per què té sentit parlar de benestar, cures i lideratge feminista en ciència?

El model acadèmic actual s’ha construït sobre una ficció molt concreta: la del científic com un subjecte plenament disponible, desvinculat de qualsevol necessitat de cura, que pot dedicar-se al 100% a produir perquè algú altre li sosté la vida. Aquesta mirada androcèntrica invisibilitza el treball de cures que fa que la recerca funcioni.

Parlar de benestar i de cures en ciència és, per tant, denunciar el conflicte estructural entre la lògica de l’acumulació —mètriques i hipercompetitivitat— i la lògica del sosteniment de la vida. Per a moltes dones i persones no binàries, això es tradueix en una “triple jornada” (professional, de gestió institucional invisible i de cures) que genera una pressió estructural esgotadora i normalitzada.

A més, el sistema de recerca estableix jerarquies molt marcades entre qui fa ciència i qui la fa possible. El personal de suport a la recerca, sovint feminitzat, queda relegat a una posició de menor reconeixement simbòlic, malgrat ser imprescindible per al funcionament quotidià de les institucions.

En aquest context, el lideratge feminista és una proposta política per transformar les estructures: posar la vida al centre, fer visibles els fonaments androcèntrics sobre els quals s’ha construït el sistema de recerca i avançar cap a institucions més justes, habitables i humanes.

A l’article parles de “posar la vida al centre” i d’“economia feminista de la ruptura”. Com ho explicaries a una nena o adolescent que vol fer ciència?

Li diria que, massa sovint, ens han explicat que fer ciència és com córrer una cursa en solitari, on només compta arribar la primera, publicar més o treballar sense parar. Aquest model, com comento a l’article, mira sobretot la cara ” de la ciència: els resultats, els premis i les mètriques, allò que es pot comptar i comparar.

“Posar la vida al centre” vol dir recordar que darrere de cada projecte de recerca hi ha persones que necessiten descansar, menjar, cuidar i ser cuidades. Vol dir reconèixer la “cara B” de la ciència: totes les tasques de suport, de cures i d’acompanyament emocional que fan possible que la ciència avanci i que, històricament, han recaigut sobretot sobre les dones. Defensar això és dir clarament que no hauries d’haver d’escollir mai entre fer ciència i cuidar-te, o entre la teva vocació i la teva vida.

Quan parlem d’“economia feminista de la ruptura”, pot sonar molt complicat, però la idea és senzilla i valenta: trencar amb la ficció que una científica és algú que no té límits ni necessitats. Vol dir imaginar una manera de fer recerca basada més en la col·laboració que en la competència ferotge, on ningú no hagi de demostrar constantment que pot amb tot.

A les nenes i adolescents que volen fer ciència els diria: volem que et dediquis a la ciència, però no volem que hagis de ser una heroïna esgotada. Volem centres de recerca que et cuidin, que et permetin créixer com a professional i com a persona, i on sàpigues que no estàs sola, perquè avancem juntes.

Quins exemples concrets de biaixos de gènere o de manca de benestar has vist al llarg dels teus més de quinze anys de carrera en un centre de recerca?

Al llarg d’aquests anys, he comprovat que molts malestars que sovint atribuíem a qüestions personals —com la manca de temps o el cansament— són en realitat conseqüència de biaixos estructurals molt arrelats. Un exemple clar és la persistència del Factor d’Impacte com a mesura de qualitat científica, un sistema aparentment neutre que penalitza trajectòries interrompudes per tasques de cura, que encara assumeixen majoritàriament les dones. A això s’hi afegeix la “triple jornada”: moltes investigadores i professionals de suport carreguen, a més de la seva feina principal, tasques invisibles de gestió i sosteniment dels equips que ningú més vol fer i que rarament són reconegudes. Tot això sosté la recerca i les institucions, però rarament es valora, i genera una manca de benestar estructural insostenible.

També he vist com investigadores acaben marxant perquè el sistema no sap retenir el talent divers. El risc d’abandonament és més alt en dones, no per manca de capacitat, sinó perquè les estructures no consideren trajectòries vitals diverses. A això s’hi suma la síndrome de la impostora, que no és un problema individual de confiança, sinó el resultat d’haver estat educades i socialitzades per ocupar l’espai privat i no pas el públic.

CERCA-REMA, és un programa de mentoria feminista que proporciona eines formatives i pràctiques a les dones del sistema CERCA. L’enfortiment d’una xarxa de dones amb diferents graus d’experiència al món de la recerca té com a resultat la promoció de referents femenins, la transformació dels lideratges, valors i pràctiques en l’àmbit de la recerca. Actualment, hi ha 51 parelles de mentoria: 35 mentores i 51 mentorades.

Per tu, què fa diferent el programa CERCAREMA d’altres programes de mentoria?

El que fa realment diferent CERCA-REMA és el seu enfocament. No demana a les dones i persones no binàries que s’adaptin a un sistema que les esgota, sinó que aspira a transformar-lo. En lloc d’una mentoria tradicional centrada a dirigir o ensenyar, el programa proposa acompanyar i transformar, ajudant les participants a reconèixer i desplegar la seva experiència i capacitat dins el sistema.

La gran acollida del programa evidencia que hi havia un buit real en el benestar de la comunitat científica. Que CERCA-REMA neixi de la Comunitat de Gènere de CERCA reflecteix un esforç col·lectiu i coordinat entre centres, més que una iniciativa individual. Per mi, CERCA-REMA no ofereix solucions superficials, sinó que actua sobre les estructures que perpetuen l’esgotament i les desigualtats, i posa la sostenibilitat de la vida al centre de l’acadèmia.

Què t’ha sorprès més de la teva experiència com a mentora?

Sens dubte, veure com, amb la paraula i l’escolta, es poden generar espais de resistència i transformació. Sovint pensem en la mentoria com una relació vertical, però CERCAREMA demostra que pot ser radicalment diferent: un espai horitzontal on totes aprenem i ens sostenim mútuament.

Actualment, acompanyo dues persones i, tot i que només hem tingut una o dues sessions, hem creat un espai de suport mutu on es dilueixen les jerarquies acadèmiques tradicionals i predomina la relació humana. És el que en l’article anomeno xarxes de sororitat: espais institucionals i segurs on deixem de sentir-nos soles i construïm benestar de manera col·lectiva.

Aquestes sessions no són només “una tasca més” dins de l’agenda, sinó un bàlsam que genera sostenibilitat emocional i fa que el dia a dia a la feina sigui més amable. Com a mentora, no només ofereixo la meva experiència, sinó que també rebo energia i aprenentatges vitals que em sostenen a mi mateixa. En definitiva, m’ha sorprès veure com és de revolucionari simplement acompanyar-nos.

Com hauria de ser, per tu, una cap de grup o una directora de centre que cuida el benestar de l’equip?

Per mi, un lideratge que cuida el benestar de l’equip ha de començar per veure les persones com a éssers humans complets, amb necessitats emocionals i relacionals. Aquest tipus de lideratge requereix generar dinàmiques horitzontals, que no reforcin les jerarquies rígides. No es tracta d’exercir poder segons les dimensions tradicionals masculinitzades, com posició o estatus, sinó de posar en joc experiència, coneixement, intel·ligència emocional i xarxes de suport. La dimensió personal és central: l’autoritat no ve només del títol, sinó de la capacitat d’escoltar, crear confiança i construir un entorn on totes les persones se sentin reconegudes i valorades.

Però liderar així no és fàcil perquè hem crescut sense referents que ho fessin d’aquesta manera. Quan intentes liderar des de la cura, especialment quan els resultats no surten exactament com s’esperava, és molt fàcil convertir-se en la diana de totes les crítiques. Existeix una resistència estructural vinculada al manteniment dels privilegis.

Quines tasques de cura institucional i de treball col·lectiu assumeixes en el teu dia a dia i com creus que s’haurien de reconèixer millor?

En el meu dia a dia, com moltes companyes, assumeixo tasques de cura institucional i de treball col·lectiu que són fonamentals perquè el centre funcioni, però que sovint passen desapercebudes. Es tracta d’activitats que l’acadèmia gairebé dona per fetes, preparar espais i càterings, coordinar actes col·lectius o acollir formadores, alumnes i visitants, assegurant que tot estigui a punt. Són tasques relacionals i de sosteniment que no apareixen en cap mètrica, però sense les quals la recerca seria impossible.

A més, recau sobre les dones i persones no binàries una sobrecàrrega addicional per garantir la paritat en comitès i comissions. Tot i que creiem fermament en la importància d’aquests espais, ser poques fa que participem molt més que els nostres homòlegs homes, sumant aquesta feina invisible a la de recerca i de gestió diària. La participació en comissions hauria de comptar positivament en la trajectòria professional, valorant que és un servei col·lectiu que sosté la institució.

Quin consell donaries a una jova que vol dedicar-se a la ciència, però que no es veu reflectida en els models més tradicionals de “científic” que encara circulen?

Li diria que no intenti adaptar-se a un sistema que l’esgota, sinó que s’atreveixi a portar la seva pròpia mirada a les institucions. Les dones i les persones no binàries no som només “més mans” en una cursa productivista infinita; som subjectes de canvi amb capacitat real de transformar les visions i les perspectives teòriques de la ciència.

Tant si ets investigadora com si treballes en l’àmbit del suport a la recerca, la teva manera d’entendre la col·laboració, les relacions i la gestió emocional és clau perquè la ciència del futur sigui més justa, més plural i més útil per a la societat. El meu consell és clar: si és el que vols, dedica’t a la recerca i reivindica la teva diferència. Precisament aquesta mirada és la que pot enriquir la ciència i contribuir a transformar el sistema.

A la RECERCA del benestar. Posar la vida al centre també en l’acadèmia.
X. Aymerich – Novembre 2025