Sempre he pensat que ciència I diplomàcia van molt lligades, malgrat que hi ha molt pocs diplomàtics que siguin científics. De fet, els investigadors sempre s’avancen a anar a tot arreu i a establir relacions amb les persones locals independentment de la situació política dels països. Per tant, les aptituds diplomàtiques diguem-ne que les tenen totes, els investigadors. Però ciència i diplomàcia va una mica més enllà d’aquestes aptituds individuals. La ciència és una activitat amb bona acceptació de manera majoritària i està resultant un element imprescindible per contribuir a arribar a acords globals o multilaterals, per exemple. Fixem-nos en el cas del canvi climàtic. Quins acords es plantejarien o quines discussions es mantindrien si no hi haguessin unes bases científiques que indiquessin les evolucions de diferents paràmetres, la mesura de les conseqüències de determinades accions, etc? Per tant, clarament la ciència esdevé un roc a la faixa imprescindible a les organitzacions internacionals per emprendre iniciatives conjuntes.
Recordo que una vegada vaig preguntar a un ambaixador britànic què calia fer quan es trencaven relacions diplomàtiques amb un país? Quin era el pas següent per restablir-les? I ell em va dir quelcom així com que poc a poc calia recuperar el terreny perdut, enviant primer a un lampista que arreglés una canonada (encara que no fos veritat!) i valorés l’estat de l’edifici buit de l’ambaixada, després a un paleta, després a un gestor, una secretària, i poc a poc anar ampliant fins a repoblar novament l’ambaixada.
Això em fa pensar en un dels nostres investigadors universals, l’Eudald Carbonell (IPHES) que fa poc m’explicava com havia anat a Eritrea a fer unes excavacions. I de com ell s’havia guanyat l’amistat de determinats generals o coronels dels exercits locals els quals li havien permès tota mena de llicències per portar a terme la seva feina d’investigador. Ara si aneu al web del Ministeri espanyol d’Assumptes Exteriors podeu copsar el contrast veient com no hi ha pràcticament informació d’Eritrea i aquesta comença amb un “Se desaconseja el viaje bajo cualquier circunstancia”. Veieu doncs com una vegada més la ciència avança a la diplomàcia tradicional.
Avui sóc al Second UfM Regional Forum que té lloc a Barcelona. La sensació que tinc és què ràpid anirien algunes coses si els científics fossin els que les portessin a la pràctica. En canvi les eternes discussions entre els representants estatals, regionals, locals… perpetuen situacions o problemàtiques que es fan cròniques o empitjoren. El pragmatisme de la ciència pot ajudar molt la diplomàcia. Esperem que aquestes dues dinàmiques es trobin cada vegada més.
