Catalunya es va iniciar amb el seu autogovern als anys ’80 i en paral·lel va crear les seves proto-estructures de suport i finançament de la recerca. En aquells inicis, la CIRIT va jugar un paper fonamental, com també ho van fer els pocs actors que hi havia al sistema en aquella etapa inicial com ara la FCR, algunes universitats o els primers centres de recerca IRTA, CED, CIMNE, entre d’altres.
La Governança primitiva que va permetre aquests inicis va patir modificacions importants quan el sistema va anar evolucionant i l’any ’93 es va crear el Comissionat per a Universitats i Recerca, amb Josep Laporte com a primer responsable de la recerca, i Joan Albaigès com a Director General de Recerca. Ja aleshores també havia canviat el sistema i s’havien creat les universitats territorials i la UPF. Malgrat això, la CIRIT va perdurar uns anys més.
Després dels anys, i havent passat per diferents casuístiques, el sistema de recerca de Catalunya ha canviat molt. Els actors són múltiples i més especialitzats. Però en canvi l’estructura de Govern dedicada a la recerca no ha mutat excessivament respecte a l’any ’93, si bé canviant els noms en determinades ocasions però conservant equips i subestructures. També les agències o equivalents han proliferat i ara tenim AQU, AGAUR, I-CERCA, ICREA, CSUC entre d’altres.
Però l’arquitectura del sistema no ha evolucionat a la mateixa velocitat que les institucions, la majoria d’elles amb persones molt dinàmiques al capdavant però limitades a voltes per governances poc efectives. Si hom s’entreté a analitzar qui forma part dels òrgans de govern de les institucions s’adonarà del que estic insinuant. Sovint amb institucions antigues amb cadires a patronats i consorcis i en canvi trobant a faltar als actors reals que acumulen coneixement del sistema en molts d’aquests llocs.
A banda, s’ha mantingut un esquema molt de base política en els òrgans de govern, molt subjecte a les dinàmiques electorals. Quan en realitat una evolució natural hauria estat professionalitzar o almenys obrir alguns òrgans de govern per intentar ser més efectius, i evitar conflictes d’interès. Aquesta cotilla no afluixa sinó que incrementa, o almenys aquesta és la meva sensació.
Ara tenim al davant una oportunitat per replantejar la governança del sistema i de les institucions i actors del sistema amb el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement. Si aquesta tasca pot donar els seus fruits amb normalitat facilitarem l’evolució que tard o d’hora arribarà, i ens avançarem uns anys que seran preciosos per esdevenir més efectius i mostrar lideratge en els nostres entorns. Caldrà contribuir amb realisme i objectivitat, i amb ambició, per pensar un sistema de recerca millor.
